Forn Sugranyes
El forn Sugranyes segueix el model de forn de ceràmica Hoffman dissenyat per l’arquitecte alemany Friedrich Hoffman. El primer forn es construeix l’any 1859 a Prusia i a l’últim terç del segle XIX s’introdueix al nostre país. A l’acta municipal de Reus del dia 2 de febrer de 1848 es dóna compte de la sol·licitud de Josep Sugranyes “para que se le permita construir una fábrica de ladrillos en las tierras del Boix sitas al lado izquierdo de la carretera Amalia”. Va deixar de funcionar a finals dels anys seixanta del segle XX, patint una degradació progressiva pel seu abandó. Pels anys noranta l’Associació del Museu de la Ciència i la Tècnica i d’Arqueologia Industrial de Catalunya l’inclou en la llista de cent elements destacats del patrimoni industrial català.

L’existència de fotografies antigues i les restes que es mantenien sense enderrocar, han permès la reconstrucció del volum general de la bòbila definit per elements seriats i amb una geometria reproduïble, sense pretendre una construcció mimètica de l’edifici original. Amb la restitució arquitectònica es pretén visualitzar la imatge de l’antiga bòbila com a símbol de la industrialització de Reus de finals del segle XIX, preservar els seus valors arquitectònics encara identificables i garantir la seva futura conservació amb uns usos compatibles amb la seva arquitectura.

La restauració del forn, restituint les pèrdues amb material ceràmic de rebuig recuperat de l’edifici i nou material ceràmic diferenciat, permet tenir un nou espai visitable amb accés per les antigues boques d’entrada del material ceràmic. El reforç estructural de les voltes del forn amb deformacions importants, la reconstrucció dels pilars radials, la nova estructura de fusta i la teulada seguint la geometria original, permet crear un espai d’ús públic amb els requeriments normatius vigents.

Els nous materials d’acabats i tancament que asseguren la funcionalitat d’aquest espai se situen estratègicament per diferenciar-los dels originals. S’han deixat de construir tres parts de l’estructura radial de la coberta per tal de manifestar l’estat avançat d’enderroc que patia la bòbila abans de la restauració i permetre l’accés de visitants des del nou cos edificat tangent i diferenciat de l’edifici original. La restauració de l’estructura arquitectònica de la bòbila Sugranyes permet entendre una arquitectura mutilada i conservar la capacitat evocadora i poètica del seu passat vinculat amb la producció ceràmica i el paisatge urbà de Reus, mantenint el “significat de l’arquitectura”.